Pegats

L'estiu ha descobert la ferida altra vegada,
"la" ferida, "altra" vegada,
per més que ho intentes segueix allà
i ara més que mai la pots veure,
clara i profunda,
després d'aquest intent inútil d'esborrar-la per sempre.

Ingènua i maldestre has volgut manipular els sentiments,
que no has après encara que volen lliurement
i ens atrapen fins a expremen's el conscient?

I has plorat per un, tot el que volies plorar per l'altre.
Reconèixer-ho ha sigut tant fàcil, que t'espanta.
Sempre en un racó de tu has sabut
que era un pegat per no veure't la marca.

I ara que el pegat ha caigut, i ja no l'amaga
pots veure la ferida que volies oblidada.
I pots sentir com allò que pretenies ignorar
ha cremat latent per no deixar-ho marxar.

T'espanta, terriblement t'espanta,
i és que mai el temps i la distància
havien servit de tant poc,
deixant sense guarir això que encara sagna.

Perquè encara m'escous?

Recordo perfectament aquell vespre
aquell en que tot tu semblaves un altre
aquell en que prometies un gir al nostre rumb
i recordo perfectament encara
com em deies, suaument,
aquells versos de Martí i Pol
que auguraven un desig de retorn.

Però no he oblidat com de falsos eren
no oblidaré mai la nit que amb un silenci
em vas dir que tot era allò i allò no era res
mentre intentaves mentir-me
i em deies que els teus petons
havien sigut certs sempre.

Ja mai més et vaig creure,
i ja mai més et vaig voler,
però el que no entenc ni entendré
es perquè passen els anys,
i mentre et tinc desat en un racó
d'aquells que no recordem ni que existeixen,
quan de sobte algú pronuncia el teu nom
em crema tot per dins,
em buido tota i el que havia viscut fins aleshores
em sembla petit i d'impàs,
així que diga'm
perquè encara m'escous?
perquè només sentir-te m'ennuega?
perquè encara em sento teva?

I una resposta m'arriba entre
imatges difoses i paraules mal dites
que potser tu vas ser el primer, a fer-me sentir viva.

Nusos

Desfets els nusos mariners,
marxa la teva barca
cap algun port, a raser
d'aquells lligams que ens atrapen.

Lliure ja, doncs,
navega amb la força de l'aire
que és vent de llevant
jugant a tramuntana.

Infla la vela del tot
convertint-la en paisatge
i respires ben fort
absorvint el viratge.

Promets al món i a la mar
restar, amb nusos de palla,
deixar que l'ancòra quedi
brodada de moluscs i algues.

Deixar, potser també,
que arreli sabiesa a la cara,
que no per un cop de vent
se't infli l'ànima.

Primer, però, hauràs
de trobar aquella platja,
aquella que no has vist mai
aquella que sense lligam t'atrapa.

Desenganys

Em repetia a mi mateixa
inútilment, que aquella buidor
no la tornaria a sentir més.

Em repetia i m'he repetit,
des d'aquell aleshores
en que em vas trencar per dins,
que un jo s'oferiria en comptagotes,
que no deixaria mai més,
a algú com tu, a qui ho havia donat tot,
fallar-me d'aquella manera.

Però passen els anys i no he après,
que tard o d'hora, tothom,
tothom et defrauda i et deixa una buidor
ben endins, que cada cop
costa més de rentar i reomplir,
que cada cop fa més mandra
deixar-se conèixer,
sense màscares ni cuirasses,
que cada cop el meu jo
és més meu i menys dels altres,
que ja no val la pena,
jugar a donar-ho tot
per no rebre res més
que falses promeses.

Ben fons

Avui he pogut mirar-te als ulls,
sense tenir por de besar-te.
Avui no he sentit res,
d'allò que em va capgirar el meu món.

He tancat els ulls i he respirat
ben fons, perquè ets, per fi
un record ben dens i ben endins,
d'aquells que costen de trobar
i dels que s'esborren ja petits detalls.

I és tan lluny que ja no escou,
la ferida s'ha tancat ben ferma
i costa a llum del sol veure on queda.

Només quan apareix, subtil,
la primavera, m'enrampa per dins
i em recorda que és ella.

És per això que quedarà
com un secret del què vam viure,
i mai ningú sabrà el perquè
hem oblidat estimar sense espines.

I és que ja fa temps que no em
desperto a mitjanit somiant que ets tu,
ara ets en un horitzó volàtil, difós,
però no pateixis que no oblidaré
el gust extraordinari d'allò
que les llàgrimes van acabar de podrir
i que les olors no deixaven esfumar-se.

Peces

Havia de ser fàcil,
però oblidar mai ho ha sigut,
doncs tinc a cada pas un xic de tu
que arraconat a un tros de cor
palpita al ritme de viure.

I mentre encaixes peces
jo penso en tu.
Com cada vespre en què
la boira sobre el riu
m'embolica el pensament
i treu a volar al vent
allò en què ja no creia.

Excuses, les busquem
entre els milers de pedaços
que em convertit
aquesta història.
Però que com fulles d'arbres
de tardor, cauen seques
pel propi pes d'aquest somriure
que es dibuixa al recordar.

Al teu bocí de mi hi manca
un bri de valentia,
atreveix-te un dia a dir-me
què han sigut per tu
aquests vespres perduts,
aquesta tendresa bastarda.

Així potser podrem dar
a tot plegat, un to solemne,
podrem posar-hi un punt
i fer un seguit, o enterrar-ho
per sempre.

Imatges incomplertes

Tanmateix es bombardegen,
al meu cap, subtils,
imatges incomplertes,
de nits en bicicleta
de girar-me per veure’t
(de petons al carrer llibertat,
de converses de matí a vespre)

Això i records de claus
girant enmig la nit negra,
quan vam anar a mirar uns estels
que mai vam veure.

De cop sembla tan llunyà
que la por m’inunda des del ventre.
I vaig ser jo qui et vaig dir,
Que prou i per sempre?

Això és un haver-te perdut
que tots dos ja sabíem
fa temps i abans de tot
però que ara m’estripa.