Ben fons

Avui he pogut mirar-te als ulls,
sense tenir por de besar-te.
Avui no he sentit res,
d'allò que em va capgirar el meu món.

He tancat els ulls i he respirat
ben fons, perquè ets, per fi
un record ben dens i ben endins,
d'aquells que costen de trobar
i dels que s'esborren ja petits detalls.

I és tan lluny que ja no escou,
la ferida s'ha tancat ben ferma
i costa a llum del sol veure on queda.

Només quan apareix, subtil,
la primavera, m'enrampa per dins
i em recorda que és ella.

És per això que quedarà
com un secret del què vam viure,
i mai ningú sabrà el perquè
hem oblidat estimar sense espines.

I és que ja fa temps que no em
desperto a mitjanit somiant que ets tu,
ara ets en un horitzó volàtil, difós,
però no pateixis que no oblidaré
el gust extraordinari d'allò
que les llàgrimes van acabar de podrir
i que les olors no deixaven esfumar-se.