Absurditat esplèndida

Aquest cop la distància existeix,
i l'hem posada nosaltres.

Prometo enterrar tots els moments
que ens hem fet somriure,
i prometo no permetre'm recordar,
més enllà de quan em miris
i pugui llegir dins teu allò que
només nosaltres intuïem, allò que
no hem acabat d'entendre.

Només recordaré "el que no va ser"
quan em miris com m'has mirat sempre,
com no m'hauries de mirar mai més
i com desitjaria que ho féssis per sempre;
fent desaparèixer el món
i deixant-nos sols a palpentes.

Però ara això és un "s'ha acabat",
i allò que no era, s'ha esfumat entre
el sentit del ser i el sentit del voler,
per tornar-nos els peus a terra
i recuperar el seny, i oblidar
tota la màgia d'una absurditat esplèndida.