Tenir-ho tot apamat
dins l'avorriment perenne,
la quotidianitat segura,
la facilitat de la tendresa.
No era el futur que volia.
No era promesa de vida.
Busquem el risc quan hi ha plenitud?
O necessitem el risc per trobar-la?
Una mirada et captiva,
i enfonsa a l'abisme el teu món.
Respires, conscient que s'atura.
De tu depèn, trencar-ho tot.
Trencar i reconstruïr-te el cor,
sembla una roda de vida.
T'aguantarà l'ànima... més embats de caiguda lliure?
Potser això és promesa de vida;
l'abisme constant que ens fa viure.
Juny 2019
Torno a escriure després de 10 anys de gairebé no fer-ho. La poesia ens fa més lliures.
