Desenganys

Em repetia a mi mateixa
inútilment, que aquella buidor
no la tornaria a sentir més.

Em repetia i m'he repetit,
des d'aquell aleshores
en que em vas trencar per dins,
que un jo s'oferiria en comptagotes,
que no deixaria mai més,
a algú com tu, a qui ho havia donat tot,
fallar-me d'aquella manera.

Però passen els anys i no he après,
que tard o d'hora, tothom,
tothom et defrauda i et deixa una buidor
ben endins, que cada cop
costa més de rentar i reomplir,
que cada cop fa més mandra
deixar-se conèixer,
sense màscares ni cuirasses,
que cada cop el meu jo
és més meu i menys dels altres,
que ja no val la pena,
jugar a donar-ho tot
per no rebre res més
que falses promeses.

Ben fons

Avui he pogut mirar-te als ulls,
sense tenir por de besar-te.
Avui no he sentit res,
d'allò que em va capgirar el meu món.

He tancat els ulls i he respirat
ben fons, perquè ets, per fi
un record ben dens i ben endins,
d'aquells que costen de trobar
i dels que s'esborren ja petits detalls.

I és tan lluny que ja no escou,
la ferida s'ha tancat ben ferma
i costa a llum del sol veure on queda.

Només quan apareix, subtil,
la primavera, m'enrampa per dins
i em recorda que és ella.

És per això que quedarà
com un secret del què vam viure,
i mai ningú sabrà el perquè
hem oblidat estimar sense espines.

I és que ja fa temps que no em
desperto a mitjanit somiant que ets tu,
ara ets en un horitzó volàtil, difós,
però no pateixis que no oblidaré
el gust extraordinari d'allò
que les llàgrimes van acabar de podrir
i que les olors no deixaven esfumar-se.

Peces

Havia de ser fàcil,
però oblidar mai ho ha sigut,
doncs tinc a cada pas un xic de tu
que arraconat a un tros de cor
palpita al ritme de viure.

I mentre encaixes peces
jo penso en tu.
Com cada vespre en què
la boira sobre el riu
m'embolica el pensament
i treu a volar al vent
allò en què ja no creia.

Excuses, les busquem
entre els milers de pedaços
que em convertit
aquesta història.
Però que com fulles d'arbres
de tardor, cauen seques
pel propi pes d'aquest somriure
que es dibuixa al recordar.

Al teu bocí de mi hi manca
un bri de valentia,
atreveix-te un dia a dir-me
què han sigut per tu
aquests vespres perduts,
aquesta tendresa bastarda.

Així potser podrem dar
a tot plegat, un to solemne,
podrem posar-hi un punt
i fer un seguit, o enterrar-ho
per sempre.

Imatges incomplertes

Tanmateix es bombardegen,
al meu cap, subtils,
imatges incomplertes,
de nits en bicicleta
de girar-me per veure’t
(de petons al carrer llibertat,
de converses de matí a vespre)

Això i records de claus
girant enmig la nit negra,
quan vam anar a mirar uns estels
que mai vam veure.

De cop sembla tan llunyà
que la por m’inunda des del ventre.
I vaig ser jo qui et vaig dir,
Que prou i per sempre?

Això és un haver-te perdut
que tots dos ja sabíem
fa temps i abans de tot
però que ara m’estripa.