Peces

Havia de ser fàcil,
però oblidar mai ho ha sigut,
doncs tinc a cada pas un xic de tu
que arraconat a un tros de cor
palpita al ritme de viure.

I mentre encaixes peces
jo penso en tu.
Com cada vespre en què
la boira sobre el riu
m'embolica el pensament
i treu a volar al vent
allò en què ja no creia.

Excuses, les busquem
entre els milers de pedaços
que em convertit
aquesta història.
Però que com fulles d'arbres
de tardor, cauen seques
pel propi pes d'aquest somriure
que es dibuixa al recordar.

Al teu bocí de mi hi manca
un bri de valentia,
atreveix-te un dia a dir-me
què han sigut per tu
aquests vespres perduts,
aquesta tendresa bastarda.

Així potser podrem dar
a tot plegat, un to solemne,
podrem posar-hi un punt
i fer un seguit, o enterrar-ho
per sempre.