amb el teu posat distès, serè.
Les paraules surten soles,
massa soles, potser,
i poc a poc ens despullem
de tots aquells apòsits que ens penjen
i que perden importància
a mesura que corren els minuts,
i a mesura que corren les mirades.
I aquesta sensació, que no ens cal
amagar-nos de res, ens contamina
a tots dos amb aquest somriure net.
Aconseguim ser l'un davant de l'altre
sense res més que nosaltres,
i ens deixem anar com si ja
res més tingués importància.
