Has aixecat un mur,
de nit i a amagades,
per protegir-te de mi.
Cauen i piquen,
aquestes pedres mal tallades,
i les arestes de marbre
em fan sagnar els dits.
Em retorna la veu
si intento parlar-te;
i m’hi veig reflexada
a cada intent de dir-te adéu.
Sé del tot cert que és un mur
contra l’enyorança,
I tan de bo fos capaç
d’oblidar-te del tot.
Però em regira per dins
i l’estomac s’atansa
en un nus impossible
que em repica per dins.
I el dolor, que és de tu,
em desperta de matinada
Com si veiés a l’altra banda del mur
que la taula és parada,
que les plantes fan flors,
i que ha mort l’enyorança.
