Nusos

Desfets els nusos mariners,
marxa la teva barca
cap algun port, a raser
d'aquells lligams que ens atrapen.

Lliure ja, doncs,
navega amb la força de l'aire
que és vent de llevant
jugant a tramuntana.

Infla la vela del tot
convertint-la en paisatge
i respires ben fort
absorvint el viratge.

Promets al món i a la mar
restar, amb nusos de palla,
deixar que l'ancòra quedi
brodada de moluscs i algues.

Deixar, potser també,
que arreli sabiesa a la cara,
que no per un cop de vent
se't infli l'ànima.

Primer, però, hauràs
de trobar aquella platja,
aquella que no has vist mai
aquella que sense lligam t'atrapa.

Desenganys

Em repetia a mi mateixa
inútilment, que aquella buidor
no la tornaria a sentir més.

Em repetia i m'he repetit,
des d'aquell aleshores
en que em vas trencar per dins,
que un jo s'oferiria en comptagotes,
que no deixaria mai més,
a algú com tu, a qui ho havia donat tot,
fallar-me d'aquella manera.

Però passen els anys i no he après,
que tard o d'hora, tothom,
tothom et defrauda i et deixa una buidor
ben endins, que cada cop
costa més de rentar i reomplir,
que cada cop fa més mandra
deixar-se conèixer,
sense màscares ni cuirasses,
que cada cop el meu jo
és més meu i menys dels altres,
que ja no val la pena,
jugar a donar-ho tot
per no rebre res més
que falses promeses.

Ben fons

Avui he pogut mirar-te als ulls,
sense tenir por de besar-te.
Avui no he sentit res,
d'allò que em va capgirar el meu món.

He tancat els ulls i he respirat
ben fons, perquè ets, per fi
un record ben dens i ben endins,
d'aquells que costen de trobar
i dels que s'esborren ja petits detalls.

I és tan lluny que ja no escou,
la ferida s'ha tancat ben ferma
i costa a llum del sol veure on queda.

Només quan apareix, subtil,
la primavera, m'enrampa per dins
i em recorda que és ella.

És per això que quedarà
com un secret del què vam viure,
i mai ningú sabrà el perquè
hem oblidat estimar sense espines.

I és que ja fa temps que no em
desperto a mitjanit somiant que ets tu,
ara ets en un horitzó volàtil, difós,
però no pateixis que no oblidaré
el gust extraordinari d'allò
que les llàgrimes van acabar de podrir
i que les olors no deixaven esfumar-se.

Peces

Havia de ser fàcil,
però oblidar mai ho ha sigut,
doncs tinc a cada pas un xic de tu
que arraconat a un tros de cor
palpita al ritme de viure.

I mentre encaixes peces
jo penso en tu.
Com cada vespre en què
la boira sobre el riu
m'embolica el pensament
i treu a volar al vent
allò en què ja no creia.

Excuses, les busquem
entre els milers de pedaços
que em convertit
aquesta història.
Però que com fulles d'arbres
de tardor, cauen seques
pel propi pes d'aquest somriure
que es dibuixa al recordar.

Al teu bocí de mi hi manca
un bri de valentia,
atreveix-te un dia a dir-me
què han sigut per tu
aquests vespres perduts,
aquesta tendresa bastarda.

Així potser podrem dar
a tot plegat, un to solemne,
podrem posar-hi un punt
i fer un seguit, o enterrar-ho
per sempre.

Imatges incomplertes

Tanmateix es bombardegen,
al meu cap, subtils,
imatges incomplertes,
de nits en bicicleta
de girar-me per veure’t
(de petons al carrer llibertat,
de converses de matí a vespre)

Això i records de claus
girant enmig la nit negra,
quan vam anar a mirar uns estels
que mai vam veure.

De cop sembla tan llunyà
que la por m’inunda des del ventre.
I vaig ser jo qui et vaig dir,
Que prou i per sempre?

Això és un haver-te perdut
que tots dos ja sabíem
fa temps i abans de tot
però que ara m’estripa.

Absurditat esplèndida

Aquest cop la distància existeix,
i l'hem posada nosaltres.

Prometo enterrar tots els moments
que ens hem fet somriure,
i prometo no permetre'm recordar,
més enllà de quan em miris
i pugui llegir dins teu allò que
només nosaltres intuïem, allò que
no hem acabat d'entendre.

Només recordaré "el que no va ser"
quan em miris com m'has mirat sempre,
com no m'hauries de mirar mai més
i com desitjaria que ho féssis per sempre;
fent desaparèixer el món
i deixant-nos sols a palpentes.

Però ara això és un "s'ha acabat",
i allò que no era, s'ha esfumat entre
el sentit del ser i el sentit del voler,
per tornar-nos els peus a terra
i recuperar el seny, i oblidar
tota la màgia d'una absurditat esplèndida.

Somriure net

Tot sembla tant fàcil quan ets davant,
amb el teu posat distès, serè.

Les paraules surten soles,

massa soles, potser,

i poc a poc ens despullem

de tots aquells apòsits que ens penjen

i que perden importància

a mesura que corren els minuts,

i a mesura que corren les mirades.

I aquesta sensació, que no ens cal
amagar-nos de res, ens contamina
a tots dos amb aquest somriure net.
Aconseguim ser l'un davant de l'altre
sense res més que nosaltres,
i ens deixem anar com si ja
res més tingués importància.