Ben fons

Avui he pogut mirar-te als ulls,
sense tenir por de besar-te.
Avui no he sentit res,
d'allò que em va capgirar el meu món.

He tancat els ulls i he respirat
ben fons, perquè ets, per fi
un record ben dens i ben endins,
d'aquells que costen de trobar
i dels que s'esborren ja petits detalls.

I és tan lluny que ja no escou,
la ferida s'ha tancat ben ferma
i costa a llum del sol veure on queda.

Només quan apareix, subtil,
la primavera, m'enrampa per dins
i em recorda que és ella.

És per això que quedarà
com un secret del què vam viure,
i mai ningú sabrà el perquè
hem oblidat estimar sense espines.

I és que ja fa temps que no em
desperto a mitjanit somiant que ets tu,
ara ets en un horitzó volàtil, difós,
però no pateixis que no oblidaré
el gust extraordinari d'allò
que les llàgrimes van acabar de podrir
i que les olors no deixaven esfumar-se.

Peces

Havia de ser fàcil,
però oblidar mai ho ha sigut,
doncs tinc a cada pas un xic de tu
que arraconat a un tros de cor
palpita al ritme de viure.

I mentre encaixes peces
jo penso en tu.
Com cada vespre en què
la boira sobre el riu
m'embolica el pensament
i treu a volar al vent
allò en què ja no creia.

Excuses, les busquem
entre els milers de pedaços
que em convertit
aquesta història.
Però que com fulles d'arbres
de tardor, cauen seques
pel propi pes d'aquest somriure
que es dibuixa al recordar.

Al teu bocí de mi hi manca
un bri de valentia,
atreveix-te un dia a dir-me
què han sigut per tu
aquests vespres perduts,
aquesta tendresa bastarda.

Així potser podrem dar
a tot plegat, un to solemne,
podrem posar-hi un punt
i fer un seguit, o enterrar-ho
per sempre.

Imatges incomplertes

Tanmateix es bombardegen,
al meu cap, subtils,
imatges incomplertes,
de nits en bicicleta
de girar-me per veure’t
(de petons al carrer llibertat,
de converses de matí a vespre)

Això i records de claus
girant enmig la nit negra,
quan vam anar a mirar uns estels
que mai vam veure.

De cop sembla tan llunyà
que la por m’inunda des del ventre.
I vaig ser jo qui et vaig dir,
Que prou i per sempre?

Això és un haver-te perdut
que tots dos ja sabíem
fa temps i abans de tot
però que ara m’estripa.

Absurditat esplèndida

Aquest cop la distància existeix,
i l'hem posada nosaltres.

Prometo enterrar tots els moments
que ens hem fet somriure,
i prometo no permetre'm recordar,
més enllà de quan em miris
i pugui llegir dins teu allò que
només nosaltres intuïem, allò que
no hem acabat d'entendre.

Només recordaré "el que no va ser"
quan em miris com m'has mirat sempre,
com no m'hauries de mirar mai més
i com desitjaria que ho féssis per sempre;
fent desaparèixer el món
i deixant-nos sols a palpentes.

Però ara això és un "s'ha acabat",
i allò que no era, s'ha esfumat entre
el sentit del ser i el sentit del voler,
per tornar-nos els peus a terra
i recuperar el seny, i oblidar
tota la màgia d'una absurditat esplèndida.

Somriure net

Tot sembla tant fàcil quan ets davant,
amb el teu posat distès, serè.

Les paraules surten soles,

massa soles, potser,

i poc a poc ens despullem

de tots aquells apòsits que ens penjen

i que perden importància

a mesura que corren els minuts,

i a mesura que corren les mirades.

I aquesta sensació, que no ens cal
amagar-nos de res, ens contamina
a tots dos amb aquest somriure net.
Aconseguim ser l'un davant de l'altre
sense res més que nosaltres,
i ens deixem anar com si ja
res més tingués importància.

Perdre't

Se t'ha menjat fins consumir-te,
ha sigut tot tant lent i tant ràpid
que no puc demanar-me
d'entendre res.
Sense control, les llàgrimes
m'inunden ulls i pensament
cada cop que et recordo,
i quan penso que ja no hi ets,
i que ja no hi seràs.
Aquí és on pren sentit
aquell mai més que mai
hem pretès d'entendre.
Un mai més que ara
m'apreta el pit,
el que suposo que és
la teva absència.

Però no deixarem que marxis del tot
en algun racó de cap, i en algun racó de cor
hi desarem amb cura les teves paraules,
els teus somriures i els teus somnis,
fins i tot algun detall que ens vas ensenyar,
que coneixe't ha estat un gran regal
i perdre't una gran derrota.

Mercedes 28.05.1955-29.05.2009

Calfred

Dels peus puja per les cames
i de les mans, braços endins
aquest calfred inexplicable.

No puc alhora, deixar de
sentir un regust de decepció
mesclat amb brins de nostàlgia.
Perquè passen els anys
i passen altres "ells",
perquè em vaig prometre oblidar
i creia haver-ho fet,
però cada cop que apareixes torna,
torna insistent aquest inexplicable calfred
que m'eriça els sentits
i m'esprem la memòria.

I d'entranyes endins es remou
altre cop la nostra història,
i em dic a mi mateixa que
haig d'oblidar, que estic farta
de continuar tenint-te a tu
arrapat en algun racó
obscur dins la memòria.

Que prou, que no vull més
veure't, sentir-te, olorar-te,
que ja en tinc prou de calfreds
que ja en tinc prou de records
que vull que ja no resti de tu
res més que el que hem pretès,
que "no va ser res",
i negar per sempre més
que ens vam trencar en bocins
els cors a cops d'entendre'ns.