Coma-Ruga

Entre l'arena enganxada a la pell
quedaràn sempre els petits moments
fruit d'ulls de nens que miren i interroguen.

I cada cop que el mar ens mulli els peus
veurem el que hem viscut i sentirem,
mentre la mar vacil·la,
una espurna d'il·lusió i un xic de melancolia.


Un petó per Coma-Ruga*

Estiu

Ens deixem seduir
per la fresca de les nits
i per la morenor dels peus nus.
Tan hi fa l'enganxar-se
cos a cos amb aquesta calor densa,
res molesta i tothom sembla feliç
les nits son llargues...
l'endemà serà un tornar a començar.

Bon estiu!

Capvespre de paraules

Per si les paraules no són prou reines del silenci
he desdit al vent de dur-me a aquell indret,
llunyà i volàtil,
per deixar així que les petites reflexions
ocupin cada vespre un xic de cel,
i el faci més vermell cada capvespre
tan sols a fi i efecte de seduir-te del tot.

No pretenc aconseguir-ho, sé que és un joc,
però si poguéssim omplir de paraules
tots els silencis que ens han descrit
veuriem reflexada al mar una mirada
que buida d'escuma i plena de mar
ens eriçaria la pell,
com un capvespre vermell que latent ens atrapa.

Sense-sentit

No és pas que haguem perdut el rumb.
Puc sentir bategar els somnis
d'aquesta absurditat on hem nascut
i serà junts i fent volar coloms,
que morirà aquest sense sentit
que és l'amor entre impossibles.

Hem virat i el Nord ja no és on era,
però jo segueixo sentint els somnis bategar,
i cada cop més forts
i ja no sóm nosaltres sinó el món
que viu rodant sobre un sense sentit
absurd i genial alhora.

Com...

Com sóc capaç de fer aquest mal a allò que tant estimo?
Perquè no puc refrenar el desig i contenir-lo?
El món se’m giravolta i només puc entendre una cosa,
Me enamorat o me tornat boja?

Com puc llevar-me i sentir-me viva, sabent que sóc cendra de foc que encara crida?
I obro els ulls i veig, veig que el món se’m giravolta...
I un altre cop...
Me enamorat o me tornat boja?

M’estreny una corda al cor que té espines de rosa,
La vull fora, però com més m’apreta més sento
Com més m’apreta més visc, i més escric, i més torno a mi.

01.01.06

Gel

Em creus de gel i tanmateix,
el sol fa temps que em busca,
voldries pensar que és tot dins teu
però jo veig més enllà de la tempesta,
i quan pedregui encara més fort,
el meu gel es fondrà amb un sol inexistent
i em sortiràn blaus a les cames
d'ensopegar sense destí ni rumb,
i fugiré nua, sota la pluja.

Àvia

L'edat, una herba
que maldestre trepa
per les parets d'aquella casa
que entre sol i penombra
hem anat construint
i ha estat la nostra vida,
pretén dir-te que ara
és temps de reflexió
doncs pots mirar enrere
orgullosa del què has viscut,
del que deixes enrere,
i expectant d'allò que resta,
dins nostre ja has forjat
un record per sempre
d'una mare, d'una àvia
dolça i tendra.

Per 80 primaveres, que no es fan cada dia*