Tan sols jo

Tan sols jo.
Perquè després de tot,
som uns per sempres.
Malgrat m'estimis
mai serà prou si no m'estimo jo abans.
El record es manté perenne
de la teva pell sota la pluja d'estiu,
i s'eriça quan es torna primavera
car el fred arriba i ens manté vius.
Si no gosem mai serem per sempre,
allò que hem volgut ser i que debades,
entre records i absències,
hem deixat reposar massa temps
en un indret perdut dins la memòria.
La pols s'enganxa forta a les ilusions més dignes
només estimant-me prou, tan sols jo,
aconseguiré insuflar-hi vida
i espargir la pols vers les pors i les mentides.

Coma-Ruga

Entre l'arena enganxada a la pell
quedaràn sempre els petits moments
fruit d'ulls de nens que miren i interroguen.

I cada cop que el mar ens mulli els peus
veurem el que hem viscut i sentirem,
mentre la mar vacil·la,
una espurna d'il·lusió i un xic de melancolia.


Un petó per Coma-Ruga*

Estiu

Ens deixem seduir
per la fresca de les nits
i per la morenor dels peus nus.
Tan hi fa l'enganxar-se
cos a cos amb aquesta calor densa,
res molesta i tothom sembla feliç
les nits son llargues...
l'endemà serà un tornar a començar.

Bon estiu!

Capvespre de paraules

Per si les paraules no són prou reines del silenci
he desdit al vent de dur-me a aquell indret,
llunyà i volàtil,
per deixar així que les petites reflexions
ocupin cada vespre un xic de cel,
i el faci més vermell cada capvespre
tan sols a fi i efecte de seduir-te del tot.

No pretenc aconseguir-ho, sé que és un joc,
però si poguéssim omplir de paraules
tots els silencis que ens han descrit
veuriem reflexada al mar una mirada
que buida d'escuma i plena de mar
ens eriçaria la pell,
com un capvespre vermell que latent ens atrapa.

Sense-sentit

No és pas que haguem perdut el rumb.
Puc sentir bategar els somnis
d'aquesta absurditat on hem nascut
i serà junts i fent volar coloms,
que morirà aquest sense sentit
que és l'amor entre impossibles.

Hem virat i el Nord ja no és on era,
però jo segueixo sentint els somnis bategar,
i cada cop més forts
i ja no sóm nosaltres sinó el món
que viu rodant sobre un sense sentit
absurd i genial alhora.

Com...

Com sóc capaç de fer aquest mal a allò que tant estimo?
Perquè no puc refrenar el desig i contenir-lo?
El món se’m giravolta i només puc entendre una cosa,
Me enamorat o me tornat boja?

Com puc llevar-me i sentir-me viva, sabent que sóc cendra de foc que encara crida?
I obro els ulls i veig, veig que el món se’m giravolta...
I un altre cop...
Me enamorat o me tornat boja?

M’estreny una corda al cor que té espines de rosa,
La vull fora, però com més m’apreta més sento
Com més m’apreta més visc, i més escric, i més torno a mi.

01.01.06

Gel

Em creus de gel i tanmateix,
el sol fa temps que em busca,
voldries pensar que és tot dins teu
però jo veig més enllà de la tempesta,
i quan pedregui encara més fort,
el meu gel es fondrà amb un sol inexistent
i em sortiràn blaus a les cames
d'ensopegar sense destí ni rumb,
i fugiré nua, sota la pluja.