Somriure net

Tot sembla tant fàcil quan ets davant,
amb el teu posat distès, serè.

Les paraules surten soles,

massa soles, potser,

i poc a poc ens despullem

de tots aquells apòsits que ens penjen

i que perden importància

a mesura que corren els minuts,

i a mesura que corren les mirades.

I aquesta sensació, que no ens cal
amagar-nos de res, ens contamina
a tots dos amb aquest somriure net.
Aconseguim ser l'un davant de l'altre
sense res més que nosaltres,
i ens deixem anar com si ja
res més tingués importància.

Perdre't

Se t'ha menjat fins consumir-te,
ha sigut tot tant lent i tant ràpid
que no puc demanar-me
d'entendre res.
Sense control, les llàgrimes
m'inunden ulls i pensament
cada cop que et recordo,
i quan penso que ja no hi ets,
i que ja no hi seràs.
Aquí és on pren sentit
aquell mai més que mai
hem pretès d'entendre.
Un mai més que ara
m'apreta el pit,
el que suposo que és
la teva absència.

Però no deixarem que marxis del tot
en algun racó de cap, i en algun racó de cor
hi desarem amb cura les teves paraules,
els teus somriures i els teus somnis,
fins i tot algun detall que ens vas ensenyar,
que coneixe't ha estat un gran regal
i perdre't una gran derrota.

Mercedes 28.05.1955-29.05.2009

Calfred

Dels peus puja per les cames
i de les mans, braços endins
aquest calfred inexplicable.

No puc alhora, deixar de
sentir un regust de decepció
mesclat amb brins de nostàlgia.
Perquè passen els anys
i passen altres "ells",
perquè em vaig prometre oblidar
i creia haver-ho fet,
però cada cop que apareixes torna,
torna insistent aquest inexplicable calfred
que m'eriça els sentits
i m'esprem la memòria.

I d'entranyes endins es remou
altre cop la nostra història,
i em dic a mi mateixa que
haig d'oblidar, que estic farta
de continuar tenint-te a tu
arrapat en algun racó
obscur dins la memòria.

Que prou, que no vull més
veure't, sentir-te, olorar-te,
que ja en tinc prou de calfreds
que ja en tinc prou de records
que vull que ja no resti de tu
res més que el que hem pretès,
que "no va ser res",
i negar per sempre més
que ens vam trencar en bocins
els cors a cops d'entendre'ns.

Viurem

Riurem de com el món ens enganya
fent-nos sentir grans,
mentre la sorra de la platja
segueix sent companya del mar.

Plorarem les desgràcies viscudes
algun vespre cap amb cap
mentre la llum de la posta
segueix jugant a fet i amagar.

Recordarem les memòries guardades
al fons del més íntim calaix
mentre la tramuntana
segueix bufant sens descans.

I viurem, si tu vols,
cada dia, cada vespre,
cada sentiment, cada moment,
cada paraula, cada pensament,
mentre la neu dels cims
segueix caient cada hivern.

Agredolç i fugaç

Ja fa uns quants dies que vas tornar,
va ser en una d'aquelles visites breus
que s'esvaeixen al despertar, un somni
de regust agredolç i fugaç.

Ens buscavem, com sempre,
mentre desitjavem, entre la boira
que provoquen als sentits les nits d'estiu,
no veuren's mai més,
i tu miraves, i jo et trobava,
i tot era tan viscut que vaig sentir
com em besaves.

Deu ser que la distància
fa oblidar tota la resta,
les mentides i les llàgrimes,
perquè aquell matí, jo
que havia pretés oblidar-te
estava ben segura d'estimar-te.

Sonet a les decisions

Enmetzinats pel dubte
ens fem més forts,
i tracem amb dits de pols
el que serà la nostra història.
.

Que diuen que amb la vida n'aprenem,

de triar i destriar

aquests camins

que ens apareixen.

.

Alhora tot plegat

em sembla un batibull

d'absurditats barates.

.

Camins triats que viren

entre petites sutileses

i grans desenganys.

Potsers

No ens atrevim.
Potser tan sols sóm
un parell de covards
en un món on en sobren.

Potser tenim por
del que pensem dins nostre
i no sóm ni capaços
de trobar respostes.

Potser ni tan sols
vam veure papallones, i
la primavera
va passar descalça
sense cap remor a recordar.

Molts potsers em ronden,
però estic segura d'una cosa;
de com em mires, de com em toques.