Viurem

Riurem de com el món ens enganya
fent-nos sentir grans,
mentre la sorra de la platja
segueix sent companya del mar.

Plorarem les desgràcies viscudes
algun vespre cap amb cap
mentre la llum de la posta
segueix jugant a fet i amagar.

Recordarem les memòries guardades
al fons del més íntim calaix
mentre la tramuntana
segueix bufant sens descans.

I viurem, si tu vols,
cada dia, cada vespre,
cada sentiment, cada moment,
cada paraula, cada pensament,
mentre la neu dels cims
segueix caient cada hivern.

Agredolç i fugaç

Ja fa uns quants dies que vas tornar,
va ser en una d'aquelles visites breus
que s'esvaeixen al despertar, un somni
de regust agredolç i fugaç.

Ens buscavem, com sempre,
mentre desitjavem, entre la boira
que provoquen als sentits les nits d'estiu,
no veuren's mai més,
i tu miraves, i jo et trobava,
i tot era tan viscut que vaig sentir
com em besaves.

Deu ser que la distància
fa oblidar tota la resta,
les mentides i les llàgrimes,
perquè aquell matí, jo
que havia pretés oblidar-te
estava ben segura d'estimar-te.

Sonet a les decisions

Enmetzinats pel dubte
ens fem més forts,
i tracem amb dits de pols
el que serà la nostra història.
.

Que diuen que amb la vida n'aprenem,

de triar i destriar

aquests camins

que ens apareixen.

.

Alhora tot plegat

em sembla un batibull

d'absurditats barates.

.

Camins triats que viren

entre petites sutileses

i grans desenganys.

Potsers

No ens atrevim.
Potser tan sols sóm
un parell de covards
en un món on en sobren.

Potser tenim por
del que pensem dins nostre
i no sóm ni capaços
de trobar respostes.

Potser ni tan sols
vam veure papallones, i
la primavera
va passar descalça
sense cap remor a recordar.

Molts potsers em ronden,
però estic segura d'una cosa;
de com em mires, de com em toques.

Confesso

Ho confesso,
que vaig fugir de tu.

Perquè el descontrol d'emocions
se succeix de tal manera
que és del tot imprevisible,
i fa por.

Ens hem jurat tantes
vegades un mai més
que manca de sentit
ja qualsevol paraula
que surti entre nosaltres.

Per això mai més creuré
en com manipules els mots
per fer-me creure llums
d'entre les fosques.

Però alhora et desitjaré
sempre, i ho saps, i ho sé,
i sabem tots dos que
aquesta història no s'atura.

Que si un dia els nostres ulls
es creuen altre cop,
les mirades sabràn abans que nosaltres
allò que diuen sense dir
i els cossos altre cop
es trobaràn sense buscar-se.

Torna-me-les

M'ennuagaré jo sola
amb els nostres mots tendres.
Ens mentíem.
Amb silencis toscs i durs
ens bastava per amagar-nos.
N'he après tant des d'aleshores...

Però recordo i m'ennueguen
encara aquests mots.

Aquells que mai vam dir-nos.

Incapaços.

Covards.

Ara però es desperta un delit,
i només et demano:
torna'm les ganes d'estimar
que tan voraçment em vas pendre,
aquelles que vas deixar marxar
amb el vent aquell febrer gris.

Torna-me-les, avans que ,com les teves,
es perdin per sempre.

L'últim despertar

Va ser un despertar.

Fa massa que no en sé res.

Va ser un somni del que et desperten
perquè tens pressa i has de marxar.
Inacabat.

I no m'ho trec del cap.
Com més temps passa,
més aprop ho sento.

Surt el sol, un altre cop.
Un somni sense final.

Les millors històries són les que no s'acaben.
I el que semblava un punt i final,
no ha fet res més que començar.