Potsers

No ens atrevim.
Potser tan sols sóm
un parell de covards
en un món on en sobren.

Potser tenim por
del que pensem dins nostre
i no sóm ni capaços
de trobar respostes.

Potser ni tan sols
vam veure papallones, i
la primavera
va passar descalça
sense cap remor a recordar.

Molts potsers em ronden,
però estic segura d'una cosa;
de com em mires, de com em toques.

Confesso

Ho confesso,
que vaig fugir de tu.

Perquè el descontrol d'emocions
se succeix de tal manera
que és del tot imprevisible,
i fa por.

Ens hem jurat tantes
vegades un mai més
que manca de sentit
ja qualsevol paraula
que surti entre nosaltres.

Per això mai més creuré
en com manipules els mots
per fer-me creure llums
d'entre les fosques.

Però alhora et desitjaré
sempre, i ho saps, i ho sé,
i sabem tots dos que
aquesta història no s'atura.

Que si un dia els nostres ulls
es creuen altre cop,
les mirades sabràn abans que nosaltres
allò que diuen sense dir
i els cossos altre cop
es trobaràn sense buscar-se.

Torna-me-les

M'ennuagaré jo sola
amb els nostres mots tendres.
Ens mentíem.
Amb silencis toscs i durs
ens bastava per amagar-nos.
N'he après tant des d'aleshores...

Però recordo i m'ennueguen
encara aquests mots.

Aquells que mai vam dir-nos.

Incapaços.

Covards.

Ara però es desperta un delit,
i només et demano:
torna'm les ganes d'estimar
que tan voraçment em vas pendre,
aquelles que vas deixar marxar
amb el vent aquell febrer gris.

Torna-me-les, avans que ,com les teves,
es perdin per sempre.

L'últim despertar

Va ser un despertar.

Fa massa que no en sé res.

Va ser un somni del que et desperten
perquè tens pressa i has de marxar.
Inacabat.

I no m'ho trec del cap.
Com més temps passa,
més aprop ho sento.

Surt el sol, un altre cop.
Un somni sense final.

Les millors històries són les que no s'acaben.
I el que semblava un punt i final,
no ha fet res més que començar.

Boira

Hem deixat enrere les banalitats
del ahir i tot és clar.
Però aquesta boira matinera
m'embolica la consciència i
no em deixa respirar.

Pot ser la falta d'aire també
és culpa del mar.
De paraules càlides van venir
mots glaçats. No tinc por,
només les onades saben
com d'enfonsat està el seu record.

Però la mala mar és traicionera,
i és a vegades a la platja
sobre la sorra mullada
que apareix,
i és quan la boira m'atrapa.

Ombres

Com un pou sense fons
s'apodera de mi
aquesta son embaucadora.

Porta una mica de tu i un polsim de somnis.

Allà serem lliures per
despullar-nos de mentides.
La lluna farà llum i de les ombres
llegirem la nostra història.

Tan sols jo

Tan sols jo.
Perquè després de tot,
som uns per sempres.
Malgrat m'estimis
mai serà prou si no m'estimo jo abans.
El record es manté perenne
de la teva pell sota la pluja d'estiu,
i s'eriça quan es torna primavera
car el fred arriba i ens manté vius.
Si no gosem mai serem per sempre,
allò que hem volgut ser i que debades,
entre records i absències,
hem deixat reposar massa temps
en un indret perdut dins la memòria.
La pols s'enganxa forta a les ilusions més dignes
només estimant-me prou, tan sols jo,
aconseguiré insuflar-hi vida
i espargir la pols vers les pors i les mentides.